Diumenge 25/04/10 El camí ral de Barcelona a Manresa (de la Barata al Pont de Vilomara)

Un dia perfecte, d’autèntica primavera amb algunes gotes de pluja i sprint final per agafar el tren! Vam sortir de la Barata a les 10 del matí i vam arribar a Sant Vicenç de Castellet a les 18:10. Per qüestions de transport vam variar el darrer tram des de Sant Jaume de Vallhonesta. En lloc d’anar al Pont de Vilomara vam cercar l’estació més propera. Aquest itinerari ens va permetre conèixer als companys del club excursionista de Sant Vicenç que ens van convidar a berenar i ens van fer una magnífica visita guiada a l’ermita de Sant Pere de Vallhonesta- Des d’aquí, els nostres agraïments!

Però potser ens vam entretenir una mica massa o al final ens va tocar còrrer!

El recorregut només és costerut al principi. Poc abans d’arribar al coll estret hi ha un bon lloc planer i amb ombra per esmorzar. Passat el paller de tot l’any, el recorregut va davallant fins els Hostalets del Daví. En aquest punt, una bassa plena de capgrossos va fer oblidar als nens el cansament i la calor. La feina que vam tenir per evitar que algun caigués a l’aigua. Va ser un bon punt per fer una parada i ja no vam parar fins a coll Gipó per dinar.

Quan arribàrem a Sant Jaume de Vallhonesta, l’aigua ja estava a les acaballes. La font damunt l’ermita, pujant unes escales, rajava prou per reomplir les cantimplores.

Ha estat un dia molt agradable, sense contratemps importants, amb corredisses a les baixades i jocs de pistes endevinant animals, paraules encadenades i frases maleïdes.

A la tarda, la greca va continuar una mica més. Mentre tornàvem a buscar els cotxes a la barata, els nens van poder jugar plegats una estona més.

Avui ja no recordava ningú el mal de peus ni la pesantor de cames. El meu fill m’ha dit que vol tornar a fer excursions més i més llargues!

Gràcies a tots per venir, Miquel, Neus, Arnau, Sílvia, Laia, Pol, Àngel, Maite, Judith, Oleguer, Mateu i Oriol

—————————————————————————————————–

El Pont de Vilomara, foto Juan Calderón

Excursió de tot el dia i la més llarga que farem enguany. Per fer-la haurem de llogar un autocar, o bé disposar de prous cotxes per deixar-ne un a l’inici i un altre a la tornada.

Si us plau, si us interessa apunteu-vos quant abans millor per poder fer una previsió.

Aquest itinerari ja el vaig fer amb nens de 7 anys sense problemes (sense presses). Això si, caldrà una dosi extra d’inventiva i motivació per engresacar-los quan estiguin una mica cansats.

Heu de portar esmorzar, dinar i berenar, aigua per tot el dia (difícil trobar fonts).  Roba segons les vostres necessitats i condicions del temps.

El camí Ral de Barcelona a Manresa

S’anomenaven camins rals les rutes concedides i afavorides pels reis. Els masos i les viles per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven de comunicacions millors i, per tant, del comerç que això comportava.

Pel parc natural passaven diversos camins importants. El de més renom era el camí Ral de Barcelona a Manresa, que unia el cor de Catalunya amb Barcelona i el mar i creuava la serra de l’Obac. Aquest camí, que sembla que fou construït per presos condemnats a treballs forçats, aglutinava bona part del comerç i els transports entre els pobles que es trobaven al llarg del seu recorregut.

Al llarg del trajecte es van haver de construir hostals on els viatgers i els animals poguessin reposar i recuperar forces. En aquests hostals, com sol succeir on hi ha molt trànsit de forasters, s’hi podia trobar gent de tota mena: comerciants, militars, aventurers, traginers, pinxos, cambreres alegres, bandolers, etc. No hi faltava la gresca, la disbauxa, els negocis, els enganys, les estafes i els robatoris.

El tram senyalitzat, des de la Barata fins al Pont de Vilomara, és el més ben conservat. La resta del camí s’ha perdut o l’han cobert les carreteres asfaltades.

Aquest tram era un dels més perillosos de la ruta Barcelona-Manresa. Al seu pas pel massís de l’Obac, recorria indrets despoblats i solitaris amenaçats per bandolers i lladregots molt actius, especialment durant els segles XVI i XVII. A aquests perills, calia afegir-hi la dificultat del traçat, amb llargues costes i forts pendissos que voregen cingles i penya-segats. Els accidents per causa d’esllavissades i relliscades dels animals devien ser freqüents.

La construcció, al segle XVIII, d’un nou camí, que unia Manresa amb la carretera Barcelona-Madrid per Can Maçana, i la inauguració del ferrocarril entre Terrassa i Manresa l’any 1850 van significar la fi del camí Ral, que es convertí gradualment en un camí ramader.

Aquest itinerari ja està molt ben descrit a la web de la Diputació de Barcelona. Us transcric el contingut.

http://www.diba.es/parcsn/parcs/plana.asp?parc=4&m=39&s=233&o=2

El camí Ral

Plànol de l'itinerari

Longitud: 14.700 m
Durada: 5 hores
Dificultat: mitja. Excursió llarga però agradable, per corriols i carenes amb pendents suaus. L’itinerari és senyalitzat amb fites destacades amb color blau.

Recomanacions: cal portar calçat adequat, aigua, fruits secs i binocles. L’itinerari és exclusiu per a vianants.

El senyal d’inici de l’itinerari és al PK 9,2 de la carretera de Terrassa a Navarcles, un cop s’ha passat l’antic mas de la Barata. Seguint per la carretera, uns 250 m més endavant agafarem el sender que, a mà esquerra, s’enfila i s’endinsa en el bosc d’alzines fins a creuar el camí Ral, que surt de darrere del mas de la Barata.

L’Hostal de la Barata

Potser el més famós de tots els hostals del camí Ral, aquest mas sempre ha estat un dels més importants del massís. Un document del segle XIII testimonia la compra d’un tros de terra situada al peu del camí Ral (al terme de Matadepera) per part d’en Ramon Barata. Fins ben entrat el segle XV, però, no consta com a hostal. Tot i la importància i la bona reputació d’aquest hostal, la tradició atribueix a un hostaler de la Barata relacions amb alguns bandolers del camí Ral. Es deia que l’hostaler es comunicava amb els saltejadors mitjançant un codi de senyals basat en la col·locació i el color de les peces de roba dels estenedors. Amb aquest codi transmetia als bandolers les dades necessàries perquè assaltessin els viatgers que l’hostaler seleccionava.

Si agafem el camí cap a la dreta, pugem suaument deixant a mà esquerra un trencall que puja molt dret pel bosc. Després d’un tram de camí força aixaragallat, trobem dues bifurcacions a la dreta separades uns minuts l’una de l’altra. La primera condueix a la font de les Canterelles i la segona, a un antic forn de calç a tocar del torrent del mateix nom. Seguint, sempre pel camí de l’esquerra, comencem a zigzaguejar i a guanyar altitud.

Després dels revolts, el camí arriba a un paratge rocós clapejat d’estepes, romanís, argelagues, pins i alzines. Trobem ara una bifurcació. El ramal de l’esquerra porta fins al collet Estret, des d’on el camí, seguint per la carena del pou de glaç, ens deixaria a la Casa Nova de l’Obac–Centre Cultural del Parc Natural. Agafem el ramal de la dreta fins a un collet molt proper.

El coll del Mal Pas del General

Els bandolers utilitzaven sovint aquest indret per assaltar els viatgers del camí Ral, aprofitant que hi arribaven cansats de la llarga pujada des de la riera de les Arenes.

Continuem pel sender que flanqueja el turó de Castellsapera pel seu vessant Sud-Oest. Per aquest sender que planeja s’arriba a un roquissar on es pot gaudir d’una magnífica panoràmica del massís de Montserrat i de la plana del Bages. En primer terme, a l’altra banda del torrent de la Cansalada, hi ha les restes de la balma de la Porquerissa i, mig tapada per la vegetació, la font de la Pola. Ddes d’aquí, s’agafa, en una nova bifurcació, el viarany de l’esquerra. El de la dreta porta al coll de Tres Creus.

Davallem pel roquetar esglaonat en direcció al Paller de Tot l’Any. Flanquejant aquest monòlit trobem, en pocs minuts, la cruïlla de la font del Lladre.

La font del Lladre

El camí que baixa a mà esquerra ens condueix a la font, que només raja en períodes plujosos. Situat en un racó amagat i de difícil accés, aquest brollador era molt freqüentat per bandolers. Segons la llegenda, el bandoler Capablanca, que feia els seus robatoris al coll del Correu, s’hi amagava dels seus perseguidors despenjant-se per una de les escletxes del cingle fins a la font del Lladre.

El camí ara careneja entre alzinars i roques pelades, amb àmplies panoràmiques dels vessants ponentins de la serra de l’Obac. Arribats a un trencall presidit per grans roques rogenques, hem de continuar cap a l’esquerra per baixar fins a la balma roja i el coll del Correu (anomenat també coll de Daví).

El coll del Correu

Paratge feréstec, de gran bellesa i, alhora, el més solitari del recorregut. L’existència de bons amagatalls i nombroses possibilitats d’escapada van fer que aquest lloc fos l’escenari d’innombrables crims i robatoris. Aquesta cruïlla era de pas obligat per a tots els que feien el trajecte Barcelona-Manresa, pels habitants dels masos de la Pola, Matarrodona i Puigdoure que es dirigien a Rellinars i, naturalment, pels missatgers i els distribuïdors del correu.

Des del coll del Correu, agafem el camí del mig, deixant a banda i banda dos ramals (el de l’esquerra passa pel mas de la Boada fins a Rellinars i el de la dreta baixa al torrent de la Cansalada). Ara, el camí planeja pel vessant Nord de la carena sostingut per murs de contenció, amb alguns passos excavats a la roca.

Just abans d’assolir la carena, el camí s’enfila penetrant en un alzinar ombrívol on trobem l’avenc del camí Ral. El bosc és espès, amb moltes plantes enfiladisses que contribueixen a crear un ambient selvàtic. En aquest tram de l’itinerari, és on millor es conserva l’empedrat original del camí Ral.

Un cop superat un petit collet, seguim per un camí carreter deixant una bifurcació a la dreta. La pista és ampla fins a arribar als Hostalets del Daví. Des de les runes de l’antic hostal es pot gaudir d’una magnífica vista de la part central de la Serra de l’Obac.

Els Hostalets del Daví

Aquest hostal es troba en un dels indrets més solitaris de la ruta. Pel seu aïllament i la seva situació estratègica, va haver d’afrontar el bandolerisme, la guerra del francès i la presència dels escamots carlins que, successivament, actuaren a la muntanya.

L’origen d’aquest hostal sembla que no fou anterior als de la Barata i Vallhonesta. Les seves dimensions reduïdes ens indiquen que no tenia gaire capacitat. Encara s’hi pot veure el pou i la bassa, actualment adequada per al subministrament d’aigua en cas d’extinció d’incendis.

Si continuem endavant, el camí baixa fins a trobar una torre elèctrica. En aquest punt es troben el camí Ral i l’antic camí de Mura a Rellinars (fins aquí hem emprat uns 135 minuts; des d’aquí podem arribar a Rellinars, deixant la ruta i agafant el camí ample de l’esquerra, en 40 minuts). Anirem per la pista de la dreta que seguim fins a trobar un senyal. Ara la ruta franqueja la carena per un paratge que, actualment, es regenera d’un incendi forestal. Al coll de Gipó se’ns creua el camí carreter que mena del sot de Matarrodona i continua a l’esquerra fins al mas del Ginebral. Agafem, passat el coll, un sender estret que remunta a la dreta, sense confondre’l amb els costeruts passadors que creuen el camí. Des d’aquí, la ruta fa revolts a banda i banda de la carena fins a arribar a una torre elèctrica nova on s’agafa una pista ampla que condueix a Sant Jaume de Vallhonesta.

L’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta

Impressionant conjunt de ruïnes que posa de manifest la importància i la significació d’un dels hostals més antics del camí Ral. Compta amb una capella d’origen romànic i encara s’hi pot reconèixer la bassa, les quadres, el molí, les tines i altres elements de l’edificació. Darrere la capella hi ha una font que raja tot l’any gràcies a una gran cisterna de reserva adossada a la paret.

La casa fou habitada fins a l’any 1940.

Davant la capella de l’antic hostal, passa el sender GR 5 que, si l’agaféssim a mà dreta, ens acostaria a Sant Vicenç de Castellet (90 minuts). Per seguir, però, traspassem l’era i, caminant pocs metres pel camí ample, ens desviem cap a la dreta per remuntar un esperó rocós fins a un abrupte collet. A partir d’aquí, l’autèntic camí Ral continuava cap a l’esquerra, però avui en dia és perdut. De l’altra banda del coll, surt un caminoi molt estret que seguirem arran de paret. Un cop arribem a una gran esplanada, ens desviem a la dreta per resseguir la carena.

A partir d’aquí caldrà posar atenció per no perdre el camí que, pel serrat de Trons, ens permetrà finalitzar l’itinerari al Pont de Vilomara.

El Pont de Vilomara

A prop del poble podem veure antigues feixes, ara ocupades pel bosc, que havien estat utilitzades per al conreu de la vinya. La producció d’aiguardent que s’exportava a les Amèriques va enriquir molts masos, però l’arribada de la fil·loxera en va estroncar la puixança.

És recomanable creuar el poble fins al riu Llobregat, el qual podem travessar per un magnífic pont d’estil gòtic de nou arcs. L’obra actual és una reconstrucció que data del segle XVII.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s